És molt fotut això de fer-se major

La ciutat d'Elx guarda per a mi records molt grats. Allí vaig treballar durant deu anys: cinc en l'IES Montserrat Roig i altres cinc en la EOI d'Elx. Em va convidar la Fini, de la Llibreria Santos, per a signar en la seua caseta de la Fira del Llibre de Sant Jordi d'Elx el diumenge 23 d'abril al matí. En acomiadar-me, ella mateixa va ser la que em va portar a saludar a José Antonio Quesada Coves. Jo volia llegir la seua novel·la en valencià Maleïts Feixistes i vaig fer una mica el ridícul preguntant-li pel significat del títol. M'hauria d'haver adonat que “feixistes” es pronuncia de forma molt similar a “fascists”. Tinc 18 anys més que José Antonio i vaig ser la seua professora fa 30 anys. Com passa el temps, de veritat!. Jo era molt exigent com quasi totes les professores d'anglés i em va costar molt encaixar amb l'ambient de la secundària d'aquells anys del final de BUP en els quals començaven a aparéixer els grups de l'ESO.

Llegir la seua novel·la ha sigut tota una experiència. Em costa molt parlar en valencià però em resulta pròxim llegir-lo i comprendre'l. En aquesta ocasió he volgut posar-me el repte d'escriure la ressenya en valencià, com a homenatge a una llengua que gaudisc molt llegint encara que no puga parlar-la amb fluïdesa. He de dir que ha sigut molt plaent llegir els 56 capítols de la novel·la i que estava desitjant que arribara la vesprada per a continuar fins a l'última pàgina. El llenguatge és senzill i, no obstant això, ple d'expressions que són pròpies del lloc (posar-se como un gat estufat, em cague en Dénia, no em toques les castanyes, cara d'ametles amargues o cara de magranes agres, traure de polleguera, i torna la somera al fang). És una novel·la que pots veure, sentir l'olor (de la terra remoguda), tocar, i sobretot, sentir. Tot el que es narra està molt ben narrat i està també molt pròxim als nostres entorns familiars. Em pregunte si José Antonio té cosetes del Jeroni (“Jeroni, no exageres, que amb aixó de ser escriptor de seguida ho portes tot pel camí del drama, p. 50”)

El personatge de la iaia Maria està descrit d'una forma molt bonica, amb tota la seua tossudesa i caràcter, com a part d'una cultura rural que està desapareixent de la mà dels nostres majors. És un personatge inesborrable amb el seu mocador roig sempre al coll. És molt autèntica aquesta iaia:

“La meua neta no entén com puc ser comunista i creient, diu que això no té cap ni centener... Una elxana de soca-rel com jo no pot estar d'acord amb la crema de la nostra patrona, la Mare de Déu, per molt comunista que sigua” p. 82.

Li desitge molta sort a José Antonio. Tant de bo pugues viure com jo l'experiència d'un alumne que et fa adonar-te que l'adolescència es passa i en el futur ocorren coses extraordinàries. Aquest llibre teu és per a mi una promesa de la lleialtat a tots aqueixos valors pels quals val la pena viure. Amb aquest llibre em demostres moltes coses, i la més important, que val la pena escriure per a explicar-lo tot.